Composició 2: Narració epistolar

 

Escrivim una narració epistolar en primera persona: una noia de poc

més de 30 anys arriba al Prat de Llobregat amb el seu fill petit. 

La mare ha hagut de quedar-se a Ucraïna i des de fa temps que 

no rep notícies del seu home. 

Aquí us en presentem dues de les que hem escrit. La primera és de la Serina Olucha, 

la segona de la Laia González. 

______________________________________________________

El Patiment

Serina Olucha

Hola mare, t’escric aquesta carta perquè tinc el cap que m’explotarà en qualsevol  moment, i a més amb tot el que està passant, sento que és el moment indicat en el qual ha de sortir a la llum aquesta notícia tant important que he de dir-te. És una cosa que m’he guardat des de fa molt de temps, no ho sap ningú i no vull que t’enfadis per no haver-t'ho dit abans, però creia que encara no era necessari que se sabés. 

Amb tot el que està passant, amb la guerra que tenim a Ucraïna, no volia preocupar-te massa, però m'he adonat que això no ho puc amagar més, que és important. 

Segurament ara mateix tindràs moltes més preocupacions al teu cap, com la teva nova escola de francès, que no sé si anirà gaire bé amb la situació que estem patint ara mateix, i em sap molt greu perquè sé de sobres que el teu somni era ensenyar la teva llengua paterna, i tots sabem com de difícil que ha sigut fer-ho realitat. I ara que ho havies aconseguit, just passa el pitjor que podria haver passat, una guerra. I entenc que haguessis preferit quedar-te allà en comptes de marxar d’Odessa amb mi i en Andriy, perquè per a tu el francès és la teva vida. Encara recordo com de petita em cantaves cançons en francès com a nanes perquè m’adormís. T'enyoro tant! Necessito abraçar-te, veure’t, fer-te petons… Espero i desitjo que tot això acabi més aviat que tard, no seria capaç d’estar més mesos sense tenir-te al meu costat, ara entenc més que mai ho que sempre diu la gent com n'és d'especial que és l’amor de mare filla. T’estimo més del que pensava.

Com deia, porto setmanes amb un dilema mental molt fort que m'angoixa només de pensar-hi, m’ha deixat sense poder dormir bastants dies. Necessito la teva opinió perquè jo sola no sé com portar aquesta situació. 

Tot i així, vull que sàpigues que no te res a veure amb la fugida d’Odessa cap a Barcelona, tot el contrari. Aquesta ciutat ens ha donat l’oportunitat de viure en un edifici on ens cuiden molt bé, m’han dit que és una mena d'associació que s’ha creat ara per donar suport a les famílies ucraïneses que volen fugir de la guerra. Aquí m’he trobat la meva amiga de tota la vida, de la infantesa, amb la seva filla Lera i la seva mare Oxana, que m’ha preguntat molt per tu, i m’ha dit que hauries d’haver vingut amb nosaltres, i penso exactament el mateix. No hauries d’haver patit per la teva nova escola de francès, tot i que era el teu somni ensenyar aquesta llengua, primer hauries d'haver pensat en la teva salut, que és el més important. De totes maneres, podries haver creat una nova escola aquí, o ja se’ns hagués acudit alguna cosa semblant per tal d’aconseguir el teu objectiu.

Es igual, ho deixo anar. El que t’anava a dir, tinc un problema. Te'n recordes, fa quatre anys, quan estava tan enamorada de dos nois alhora, que no sabia per quin decidir-me i que finalment un d’ells, el ros, em va confessar que no volia res seriós amb mi i que no volia il·lusionar-me. Doncs jo vaig pensar que gràcies a aquelles paraules que em va dir, gràcies a que Tares em volgués “deixar”, em va solucionar aquell conflicte amorós que tenia. El que encara no sabia, era que ell seria qui pel contrari, m’originaria un altre i en aquell moment encara no era conscient.

Quan aquella història amorosa va acabar, jo encara tenia a l’altre, el moreno, perquè ni un ni l’altre mai es van assabentar que estava amb ells dos alhora. Jo no sabia per quin decidir-me, estava igual d’enamorada dels dos.

Doncs la cosa és que jo vaig continuar com si res, amb en Jure que a dia d’avui és el meu marit, ja ho saps. I als dies, vaig començar a trobar-me bastant malament, tenia nàusees, ganes de vomitar… i vaig decidir fer-me una prova d'embaràs, ja que tenia els mateixos símptomes que els d’una embarassada. I clarament la prova va sortir positiva. Fins allà tot bé. Però quan el temps va anar passant i el nen va anar creixent, vaig anar veient algunes coses que em van estranyar massa.

En Andriy no s’assemblava ni en el blanc dels ulls a Jure, cada dia que passava em recordava més a una persona, a Tares. 

Sí, mare, ho sé… és una bogeria, però és cert.

M’anava fixant en els trets de la seva cara i cada vegada es notava més, no em va caldre ni fer una prova d’ADN, perquè un dia quan estava jugant a les cuinetes amb en Andriy em va venir un dejavu d’una fotografia que em va ensenyar una vegada en Tares de quan ell era petit, i t’asseguro que en Andiy i Tares son com dues gotes d’aigua, en aquell moment ho vaig tenir més que clar, i no vaig necessitar res més per saber-ho. És més, és impossible que sigui fill de cap altre home, perquè jo no he estat mai a la vida amb més homes que no siguin ells dos.

I ara què faig? Tot això és molt greu! En Jure sempre s’ha pensat que aquest nen era seu, i ara quan sàpiga el contrari… el destrossaré. Tampoc sé com reaccionarà en Tares, igual no vol saber res d’en Andriy i això em mataria… Tinc tanta por!

Però ho he estat pensant i crec que el millor seria intentar comunicar-me com sigui amb en Tares, conec la seva germana, som molt amigues i gràcies a ella durant molt de temps, sense que ella se n’assabentés he anat descobrint coses sobre ell, com per exemple on viu, no em preguntis com, però ho he fet. I tinc la certesa que ell ara mateix segueix a Odessa i amb tot el que està passant a la nostra ciutat, sé que en qualsevol moment, pot passar qualsevol desgràcia i en la meva vida em perdonaria que el meu fill mai tingués l’oportunitat de conèixer al seu pare biològic. 

Sé que ara mateix tens moltes més coses que fer, però necessito que em facis un favor. El seu nom és Tares Boiko Koval, viu al carrer Deribasovskaya al numero 24, el seu pis és 2º 1ª, només has de dir-li ho que diré a continuació i estic segura de que farà el que penso.

“Soc la mare de la teva “pitufeta”, i tens un fill de dos anys meravellós amb ella, truca a aquest número siuplau, 578 098 162”.

I ara mare, perdona'm. Amb tot el que està passant, i el que estàs vivint allà l'últim que volia era preocupar-te amb una notícia així. De veritat perdona’m, no et mereixes pas tenir una altre preocupació més al cap. I per últim i et deixo en pau, només vull fer-te saber, que t’estimo més que a res en aquest mon, no saps ho bé que em sento després d’haver-te dit tot això ja que en tot aquest temps no s’ho havia explicat mai a ningú. 

I com tu dius… una per l’altra i l’altra per l’una.

T’estimo, fins ben aviat.

_____________________________________________

Carta

Laia González Ramos

Hola mare,

Des del dia que vam deixar enrere Ucraïna sento un buit profund, com si alguna cosa s’hagués trencat dins meu. Quan l’Alex i jo ens vam haver d’acomiadar de l’Artem, va ser el dia més difícil de la meva vida. Aquell dia la incertesa de no saber si tornaria a veure-us, em va tirar avall aquells murs que tant m’havia costat construir.

La setmana següent després de marxar vam rebre notícies de l’Artem. Ens va dir, en una carta que mai oblidaré, que ja havia començat a lluitar, però que no ens amoïnéssim, que un cop haguessin guanyat la batalla, tornaria a casa i tot allò només serien històries per explicar a l’Alex. Tant de bo jo pensés el mateix. Des d’aquella carta no hem sabut res més. Sempre penso que tornarà i l’esperança em manté dempeus. Espero que tu sàpigues quelcom sobre ell.

El vol que vam agafar aquell dia tenia com a destí Barcelona, aquella gran ciutat de què sempre parlàvem quan jo era petita, aquell lloc dels meus somnis. L’aeroport està al Prat de Llobregat, el lloc més bonic que he vist mai. Allà, un grup de persones, de les quals no en sé el nom però mai els podré pagar tot allò que han fet per nosaltres, ens van recollir i ens van portar a una casa d’acollida amb més persones Ucraïneses.

Els primers dies de l’Alex aquí no han sigut fàcils, ja que trobava a faltar el seu pare. El fet que l’habitació on érem no era la seva dels cotxes que tant li agradaven i tranquil·litzaven també va suposar una gran diferència. Quan vam haver de marxar només sabia dir pare, i quan a les nits plorava, jo li ensenyava aquella fotografia que ens vam fer tots plegats al seu primer aniversari i un somriure es dibuixava al seu rostre. En aquests moments se’m trenca un trosset del meu cor. Ell et troba molt a faltar, i sempre vol que li agafi en braços i li canti la cançó que li cantaves mentre menjava.

Ara ell va cada dia al jardí de la infància amb altres nens i nenes tant ucraïnesos com del Prat, i s’ho passa d’allò més bé jugant allà.

Ja ha dit la seva segona paraula, i ha sigut mare. Quan, amb esforç, la va dir, em va emocionar molt la seva ignorància, com tot i la situació, ell roman aliè. Imagina’t quan digui àvia, ja serà tot un xerraire.

Per la meva part, he començat a treballar en una fruiteria, i cada dia aprenc més. A dia d’avui ja he après noms de fruites com pera i poma, i quan algú entra a la botiga a comprar, els meus companys em deixen acompanyar-los per escoltar més paraules i, potser un dia acabaré atenent la gent. Qui sap...

La setmana passada, l’Eva, una companya de la feina, em va dir que si em venia de gust podia anar a viure a casa seva, ja que tenien espai i deia que estaríem millor amb ella que al centre d’acollida. Al principi em vaig negar, ja que, tot i que viure a la casa d’acollida no és ideal, sabia que viure amb dues persones a casa era una càrrega, però ella va insistir i finalment ens hem instal·lat allà.

La família és maquíssima, i la filla, l’Ona, que té 14 anys, ens està ajudant molt a comunicar-nos, ja que cada tarda m’ensenya coses noves a les seves “classes” de català i castellà diàries. D’altra banda, l’Alex està encantat amb la seva nova germana gran i cada dia juguen amb els cotxets.  Al migdia, l’Eva, l’Ona i jo cuinem el menjar plegades i m’ensenyen les receptes típiques. El menjar aquí és boníssim, i sobretot m’encantes les tapes, unes racions petites de menjar que s’acostumen a menjar al migdia, com un entrant. Tot i això, les teves Holubts sempre seran el millor menjar. Te’n recordes que l’Alex mai es menjava les verdures? Doncs ara se les empassa com si fossin xocolata.

El cap de setmana passat vam fer una excursió tots plegats a la platja i vaig quedar embadalida amb la bellesa d’aquest poble. Quan després d’haver caminat uns cinc quilòmetres envoltats de natura, vam arribar a la platja, i l’Alex es va posar a agafar totes les petxines que anava trobant. Després, amb aquestes petxines ha fet collars i a tu també t’ha fet un i ha volgut enviar-te’l. A la platja hi vam estar tot el dia i va ser molt relaxant, semblaven unes vacances al Carib. Més tard ens vam capbussar a l’aigua i l’Alex va quedar arrebossat de sorra de tant jugar i fer castells. M’hagués agradat que veiessis les grans construccions que va fer a la sorra, semblava tot un arquitecte.

L’endemà vam anar al riu. Tot anava molt bé fins que ens vam topar amb una família de porcs senglars a la vora del riu i l’Alex va començar a plorar, i per tant vam haver de marxar. Per ser sinceres, jo també em vaig espantar una mica.

Fins ara aquest mes que portem aquí ens ha donat per a molt i hem rebut la millor ajuda que mai ens podíem haver imaginat. Tot i això, ens faltes tu. Ja sé que no vols deixar enrere casa teva ni el lloc que t`ha vist créixer, però m’agradaria fer-te saber que si en algun moment la situació allà es complica més del que ja està o et sents en perill, no dubtis en que si m’ho dius t’ajudaré a venir amb nosaltres.

Per últim, si tens alguna notícia de l’Artem, si us plau, fes-me-la arribar. Espero que d’aquí a no res ens tornem a veure.

T’estimem molt, mare.

Molts petons i abraçades,

Lesia i Alex

__________________________________________