Avui que sembla que la guerra de Gaza té un final més proper publiquem quatre narracions epistolars que vam escriure a l'assignatura de Creació Literària sobre el dramatisme d'aquest conflicte.
L’hospital
És difícil trobar les paraules adequades per començar aquesta carta. Ja saps que fa poc vaig començar a treballar
a l'hospital central de Gaza. Ja sabia que seria molt dur i difícil, però res m'hauria preparat per tot el que estic
vivint ara.
No parem, no hi ha descans.
Arriben centenars de pacients cada segon, ens quedem sense anestèsia, i hem hagut d'amputar persones
sense poder-ne utilitzar. Els nens petits no entenen què passa, on són els seus pares o per què tremolen
sense parar. Tot és tan intens, cada vegada més ràpid, com si cada moment fos crucial, i a vegades ho és
de veritat.
Ahir, els de la IDF ens volien fer fora de casa. Estàvem preocupats, pensàvem que ens matarien
en aquell mateix moment. De sobte, algú els va trucar, i vaig entendre que la seva intenció era interrompre
l'oració de la nit, molestar i ferir tants civils com fos possible, i trencar o cremar tots els corans que hi havia allà.
En aquell moment, vaig resar a Déu perquè ningú resultés ferit. Ens van deixar quedar, però no vam poder
dormir, amb la sensació que potser no ens despertaríem l'endemà.
Tot i això, aquest no va ser el pitjor. Vaig perdre una pacient, una dona jove que va lluitar fins al final,
però la seva situació era massa complicada. Per a mi, va ser com un silenci, una pausa enmig de tot el que
passava al meu voltant. Acabava de perdre la neta, la filla o fins i tot la mare d'algú.
El que passa al meu voltant em trenca l'ànima, i no poder comunicar-me amb tu encara em fa més mal.
Espero que aquesta carta t'arribi tal com l'he enviada. Et trobo a faltar, m'agradaria estar allà amb tu i
parlar cara a cara. Estudia molt, fes cas a la tieta, i digues-li que l'estimo.
A tu també. Escriu-me sempre que puguis.
CARTA
Hola tiet Josep,
Soc l’Ona, t’escric des d’una Gaza que no reconeixeries. Fa tres dies, un bombardeig es va endur els pares. Jo no hi era, estava repartint menjar i aigua pel barri, intentant ajudar com podia. Aquí la cosa està fatal, de veritat. Cada cop que fas alguna cosa per algú sembla que ajudes, però no sé si és suficient. Quan tornava cap a casa, ja sentia que alguna cosa no anava bé. El meu cor ho sabia, però no estava preparada per al que em trobaria.
Quan vaig arribar, no podia creure el que veia: la casa, el carrer... tot en runes. Fum per tot arreu, pols, i un silenci brutal. El barri de sempre, on havia crescut, era un desastre. Vaig començar a buscar els pares entre les runes amb l’esperança que estiguessin bé, però res. Ni rastre. La desesperació que vaig sentir... no sé ni com explicar-ho. Em vaig deixar caure a terra, sense força, com si tot el que coneixia s'hagués acabat.
Aquí, cada dia és com un malson. Les explosions no paren, i et recorden constantment que la guerra no s’acabarà aviat. Hi ha moments en què no sé ni com segueixo endavant, com he aguantat tants dies de por. Però no puc deixar el meu poble, és la meva gent. I és com si tingués l’obligació d’explicar al món el que estem vivint.
Els veïns m’han acollit, ens hem unit, intentem cuidar-nos com podem. Això em dona una mica d’esperança, però dins meu encara hi ha una tristesa que pesa molt. Veig els nens jugant al carrer, intentant ser feliços enmig de tot això, i em pregunto quin futur tindran. No vull que creixin així, no vull que només coneguin la guerra i el dolor. Com els hi expliques que el món no els està ajudant?
A vegades em ve tanta ràbia que no sé què fer. Em pregunto per què el món mira cap a una altra banda, per què ningú escolta el que diem. No sé si aquesta carta et podrà arribar, però necessitava escriure’t. No et demano res més que això: que no t’oblidis de nosaltres. Explica-ho a tothom, perquè sembla que el món ens ha abandonat.
Tot i així, malgrat el desastre, encara trobo moments per somriure. Quan ajudo els altres o veig els nens riure, em recordo que encara queda una mica d’esperança, i mentre pugui, lluitaré. La vida aquí és un infern, però no permetré que la guerra em prengui la meva humanitat.
Cuida’t molt, tiet. I si us plau, no deixis que el món ens oblidi.
Una abraçada molt forta,
Ona
MARIONA ESTANY
CARTA
Benvolgut pare,
Si es que puc dir-te així, és el primer cop que t’escric des que vaig néixer, no se ni si sabràs qui soc.
Hola, em dic Daniela, filla teva i de la dona que vas abandonar aquí, a Gaza , fa 17 Anys, sí, abans
d’anar-te la vas deixar embarassada.
Solament et faig aquesta carta , per a que sàpigues de l'existència del que pots dir família un primer i últim cop.
L’àvia va morir, i l’avi se'n va anar amb ella amb la pena de no haver superat el dol. Ara som la mare i jo,
soles enfrontant-nos a aquest malson; potser quan estiguis llegint això, si es que t'arriba, ja no hi som, aquí.
La mare està malalta, estem a un refugi per a la gent que l’han bombardejat la casa, no hi ha medicaments
disponibles per curar-la, no arriben subministres.
No ens va anar molt millor quan te'n vas anar a Espanya, bé, ja ho pots veure.
Des d’aquí solament s’escolten plors i més plors, planys que s’endinsen i es barregen amb els sorolls
de les bombes, amb la por que tornin a arribar, amb la por que ja no siguin un avís per nosaltres sinó un final.
Tant de bo poguéssim haver tingut una millor vida, en família.
Et desitjo una memorable vida, Farid.
Des de l’altre costat,
Daniela
AINA OLID
Correspondència de Yusef a la seva germana Amira
Gaza, 10 d’octubre de 2023
Benvolguda Amira,:
Avui he vist com el cel s’encén i cau a trossos sobre nosaltres. No tinc paraules per descriure la destrucció, com els carrers s’han convertit en runa i com el soroll mai s’atura. La guerra, ja saps, sembla eterna. Però, tot i així, sé que he de ser aquí. Els meus companys diuen que Allah ens observa i que la terra, tard o d’hora, serà tornada a nosaltres, però sento que cada cop estem més lluny d’aconseguir-ho.
Et confesso que cada nit recito Al-Fatihah abans de dormir, demanant a Allah que tingui cura de tu i de la mare, que estan tan lluny, a Espanya, i que em perdoni per les vegades que la meva fe vacil·la. A vegades m’agradaria que fossis aquí, però una altra part de mi s’alegra que siguis lluny d’aquest infern. Tu, en la tranquil·litat d’un altre món, i jo aquí, defensant allò que ens han arrabassat. Em pregunto si algun dia et podré explicar això en persona i no a través d’aquestes cartes que amb prou feines poden sortir del país.
Cuida de la mare, Amira. Ella et necessita més del que jo puc necessitar aquesta terra.
Amb amor,
Yusef
Gaza, 20 d’octubre de 2023
Amira,
Les coses han empitjorat. Avui, hem perdut dos homes del nostre grup. Tots dos han mort davant meu, i l’únic que he pogut fer ha estat córrer per salvar-me. No vull espantar-te, però sento que cada dia em converteixo en una altra persona. A penes puc recordar qui era abans de tot això.
És la primera vegada que sento que Allah s’ha allunyat de mi. He resat, he demanat força, però cada vegada em sento més buit. Els meus companys diuen que m’he d’endurir, que he d’aprendre a mirar l’enemic sense parpellejar, sense dubtar. Però, com es pot mirar algú als ulls i treure-li la vida sense sentir que la pròpia ànima es desgasta?
A vegades tanco els ulls i m’imagino que estic amb tu, a Espanya, lluny d’aquí, però en obrir-los, el soroll de les bombes em recorda que mai podré escapar d’això. Només vull sobreviure un dia més.
Amb por,
Yusef
Gaza, 31 d’octubre de 2023
Amira,
No sé com escriure’t això. Ahir va ser… alguna cosa va canviar en mi. Estava en un enfrontament prop de la frontera, la pols i el fum ens envoltaven. Vaig veure un home avançant entre les runes, apuntant-me. Vaig pregar en la meva ment: "Allah, ajuda’m". I vaig disparar.
Quan m’hi vaig acostar, l’home ja era a terra, immòbil. Però en girar-lo, vaig veure la seva cara. Era en Bashir, un dels nostres. El fum, la confusió… no el vaig reconèixer fins que ja va ser massa tard. S’havia separat del grup i devia confondre’s enmig del caos. Em vaig agenollar al seu costat, incapaç de comprendre què havia fet. Vaig sentir com si alguna cosa fosca m’abracés, com si Allah m’hagués donat l’esquena en el mateix moment que vaig prémer el gallet.
No vaig poder plorar. No vaig tenir el valor de demanar perdó. Alguna cosa en mi s’ha trencat, Amira. Alguna cosa que crec que mai podré recuperar. Estic començant a creure que no sóc diferent d’aquells a qui anomenem enemics.
Perdona’m,
Yusef
Gaza, 10 de novembre de 2023
Amira,
No sé si aquestes paraules arribaran a tu, ni si hauries de llegir-les. Des que vaig matar en Bashir, he deixat de sentir-me humà. Ja no reso; les paraules se m’ennueguen. Veig els meus companys com ombres, figures que podrien desaparèixer en qualsevol moment, i jo no faria res per aturar-ho. No vull perdre a ningú que estimo una altra vegada.
Fa uns dies, vam estar patrullant una zona controlada pels enemics, i no vaig dubtar a disparar-los a tots. Em vaig enfrontar als seus crits, a les seves mirades plenes de por, i, per primera vegada, vaig sentir alguna cosa que es podria anomenar satisfacció, satisfacció per haver-me salvat a mi mateix i poder viure un dia més. Em pregunto si algun cop podré tornar a ser en Yusef, el germà que tant estimaves.
Si no torno, si us plau, digues a la mare que ho vaig intentar. Que vaig tractar de ser fort, però que aquesta guerra m’ha robat tot allò que era.
Ja no sóc jo,
Yusef
Gaza, 15 de novembre de 2023
Senyoreta Amira,
Aquesta carta és per informar-la de la mort del seu germà, en Yusef. Vam trobar les seves pertinences entre els cossos dels soldats abatuts en un enfrontament recent. Ell va morir per les meves mans.
Al principi, no sabia que era ell. En la penombra, entre les ruïnes, vaig veure una figura armada avançant, i vaig disparar sense dubtar. Només quan em vaig adonar que era un dels nostres i vaig veure les cartes que duia, vaig comprendre el que havia fet.
Portava aquesta correspondència, i em vaig prendre la llibertat de llegir-la. En Yusef, que havia vingut a aquesta terra amb un esperit ardent, es va convertir en una cosa més fosca. En la seva mirada, encara sense vida, vaig poder veure que alguna cosa en ell s’havia perdut molt abans de la meva bala.
És irònic, no? Venim a lluitar per la nostra gent, per la nostra terra, i acabem destruint-nos entre nosaltres. En Yusef va perdre la seva fe, la seva esperança, i finalment, a ell mateix. Jo he comès el meu propi pecat en acabar amb la seva vida, i sé que mai seré perdonat, ni per Allah ni pels homes.
Espero que aquestes cartes li proporcionin algun consol, tot i que sé que cap paraula pot omplir el buit que deixa la mort. Que Allah tingui pietat d’ell, i que vostè trobi pau, Amira.
Atentament,
Un soldat sense nom
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada