Tot des que no
hi ets
Jo
ja estava preparada per construir aquell futur de què parlàvem sense ser
conscients del que ens deparava el futur. Semblava que tot anava bé encara que
et plorava a les nits, amb l’angoixa al pit pel sentiment d'incertesa que patia
per no saber estimar-te bé, com jo sentia que mereixies ser estimat.
Estava
davant teu, ens separava una pantalla i jo no sabia com allunyar de mi aquella
sensació de voler sortir corrents de casa per estar abraçada a tu, i així, per
fi, poder apagar el dimonis que em passen pel cap com qui apagava una espelma.
No sabia com estar en pau amb mi per així poder transmetre-la a tu.
Ara
ens trobem que després d’anys junts no havia de patir jo per la meva manera
d’estimar-te, sinó que eres tu qui no et deixaves ser estimat.
Així
va ser que després de sis mesos des de l’última vegada que vaig veure aquell
cabell ros volar de l’aire del carrer junt amb aquells ulls verds a la llum del
sol, em vaig quedar paralitzada amb la pell eriçada quan de lluny vaig seguir
amb la meva mirada cristal·lina on acabava el teu musculós braç. Vaig veure una
noia morena, més baixa que tu, al finalitzar la teva mà agafada. Al creuar
mirades li vas fer un petó al front en forma de protecció. Tant de bo hagués pogut fer aquest petó de protecció
al nostre amor per a que no s'esfumés quan més el necessitava. Al veure aquell
episodi vaig veure el món de color gris i els arbres que t’envoltaven van perdre
aquell color verd esperança, com aquella que jo tenia per nosaltres.
Vaig
sentir aquelles papallones que deien que se sentien, però no de nervis, sinó de
dolor en el seu estat més pur.
Cada
petjada que separava les nostres ànimes em deixava més clar que ningú es mor
d’amor.
Allà
vaig comprovar que no saps el que tens fins que ho perds i jo em vaig haver de
perdre a mi mateixa per donar-me el valor que mereixia i tant tu, com jo i la
gent que ens coneixia sabia que no hi havia una manera que tu ho fessis, ja que
no tot és com comença sinó com acaba.
Ara
m’eixugo l’última llàgrima que m’he promès a mi mateixa que cau lleugerament i
sense condició per la meva galta per culpa dels dos, per pensar en aquell petó
ferit sense cura i l’última abraçada amb la teva olor.
Ara
et veig amb una altra persona i se’m cau el món a sobre. Aquella última imatge
teva em va provocar un somriure pensant en l’amor del nostre moment- I jo
sempre diré, sense cap dubte, el teu nom quan em preguntin qui va ser el meu
primer amor, aquell qui t’ensenya el patiment i l’amor ideal que saps que mai
més voldràs. Si ho he de justificar diria que l’amor de la meva vida té dret a
trobar el de la seva perquè al cap i a la fi no estàvem preparats per estar
junts: I és que no parlem de incompatibilitat per l'alineació dels astres, sinó
de personalitat. Tu volies viure la vida i jo volia viure amb tu.
Em
vas trencar el món i les últimes dues peces que faltaven era el meu arrabassat
somriure per la teva persona i la meva pròpia llum que vaig apagar per deixar
brillar a aquella persona que em va deixar trencada, qui deia estimar-me si
alguna vegada ho va fer.
Ara,
des que no hi ets, sóc jo. Sóc l’amor de la meva vida.
setembre 2022
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada