SEPARADES
PERÒ JUNTES
Andrea Salcedo
Sempre em feies
feliç però hi va haver un dia que sempre recordaré. Me’n recordo que estàvem al
pati de l’escola un carnaval qualsevol però amb només 4 anys, tu disfressada de Caputxeta Vermella i jo de Hello Kitty. Érem dues nenes que sempre estàvem
juntes, que érem inseparables, que on tu anaves jo anava i a l’inrevés. Tot i
que hi havia 25 persones més a classe, quan ens ajuntàvem semblava que només hi
érem tu i jo. Que no hi havia moment on no estiguéssim juntes rient, parlant o
jugant. Que semblava que érem germanes en comptes de millors amigues. Des
d’abans de començar l’escola ja ens coneixíem, i a sobre ens va tocar a la
mateixa classe. Me’n recordo que sempre anava contenta a classe perquè sabia
que estaves allà i que jugaries amb mi. Aquell carnaval va ser magnífic. Vam
arribar contentes a classe i vam començar a jugar, a enganxar enganxines de
dibuixos animats als vidres de la classe i a pintar dibuixos, allò típic que sempre fèiem. Va arribar l’hora del pati i vam sortir juntes com cada dia; jugàvem amb
la sorra fent castells, al tobogan, a la caseta del pati on intentàvem pujar
dalt la teulada, jugàvem al fet i amagat, a mares i pares, amb els
carretons… Tocava entrar dintre de
classe i no ens agradava, volíem seguir jugant juntes al pati, però entràvem i
continuàvem jugant amb la cuineta, els
ninots, fent dibuixos… Va arribar l’hora
de menjar i vaig haver de marxar a casa i tu al menjador. M’entristia
haver-me’n d’anar, però els meus avis em van recordar que ens havíem de
disfressar, que avui era carnaval. Quan era l’hora de tornar a l’escola jo ja
anava disfressada i tu també, i quan ens vam veure ens vam fer una abraçada.
Com vam dir, la Caputxeta va abraçar la Hello Kitty. A la tarda a l’escola
fèiem el recorregut perquè tota l’escola ens veiessin disfressades, i és clar,
anàvem agafades de la mà. Vam seure juntes i vam menjar melindros, i xocolata
calenta, i la meva te la donava a tu, perquè a mi no m’agradava.
Recordo que tenies tota la cara plena de xocolata i jo totes les mans
fastigoses dels melindros. Encara recordo aquell dia amb un somriure a la cara,
recordant les nostres cares de felicitat i les nostres rialles, corrent pel
pati. Ens sentíem lliures.
Ahir, netejava
l'habitació. Vaig trobar una foto nostre dins d’un calaix. Vaig plorar. No
tenim ja quasi relació. Ens mirem, però sembla que no ens coneixem. Que no ens
haguéssim conegut mai. Ens hem perdut. Voldria tornar-te a trobar, tornar-te a
tenir al meu costat cada dia. Et veig
pel passadís. Em venen records. No és com abans…
Avui m’has escrit. Hem pogut parlar. Estem separades físicament però juntes a l’interior. Ens estimem, ens ho diem. Començo a mirar fotos antigues nostres per recordar aquells moments. T’envio un missatge dient-te el que sento i que t’estimo. Em retornes el missatges amb el mateix. No és com abans, però sé que d’una manera o d’una altra estem juntes. Quedem mig felices després de parlar i em surt un somriure al saber que encara m’estimes i que estaràs per mi quan ho necessiti, igual que jo estaré per tu quan ho necessitis, i és clar, sempre ens quedarà pendent el nostre viatge somiat a les Maldives, mai no ho oblidis.
______________________________________________
Sempre seràs tu
Erika Ortega
Els nostres camins es van trobar a 2009. A l'escola. Te’n recordes?
Aquell somriure, aquella manera de ser,
aquell cabell llis i aquella disfressa de "Hello kitty" van ser la
causa que fóssim tu i jo, jo i tu, que no ens volguéssim separar mai. Hores i
hores jugant a mares i a pares amb els nostres amics; tu sempre volies ser la
mare i jo sempre et deixava ser-ho. Te’n recordes? Hores i hores després de
l'escola al parc jugant al que fos per estar més estona juntes. Érem
inseparables, sempre agafades de les mans jugant a estirar-nos. No podíem
separar les mans. Mai no ens deixaven soles, ni per un moment, ni per fer pipí.
Recordo quan em vas acompanyar al dentista perquè em feia molta por anar-hi.
Somreies i el teu somriure m’ajudava a entrar-hi. I tot i que vaig plorar, tu
hi eres per eixugar-me les llàgrimes. També recordo com si fos ahir cada vegada
que dormíem juntes. A casa teva o a la meva. Aquelles nits sense dormir, sense
parar de riure i sense parar de sentir-me amb tu com amb ningú més. Aquelles
nits on ens ho explicàvem tot. M'explicaves tot el que et passava al llarg del
dia i jo sempre t'escoltava com si m'hagués passat a mi. M'has vist plorar més
vegades que la meva mare i així i tot em continuaves consolant cada vegada que venia a tu a explicar-te un problema. M'encantava saber que amb tu podia ser jo
mateixa, sense preocupar-me que em jutgessis com feia tothom. Sempre aconseguies treure'm un somriure en els temps més
complicats amb comentaris absurds que només a tu se't podrien acudir. Juntes érem la nit i el dia, i també dos
terratrèmols explosius.
Però ara veig les nostres fotos a l'àlbum que
em vas fer pel meu setzè aniversari, veient com tot ha canviat. Ara els nostres
camins estan una mica separats; tu surt amb amigues noves i jo amb unes altres.
Em poso a plorar cada vegada que recordo tots els moments juntes. Però sé de
sobres que sempre et tindré. Sempre tindré aquella noia que em veia passar-ho
malament a l'institut i sempre estava allà sense anar-se'n mai. Encara que
parlem poc comparat amb abans i només en veiem a l'institut, sé que complirem
el nostre somni que tenim des de petites, d'anar juntes a les Maldives. No sé com
agrair-te tot el que has fet per mi. Sempre sentiré que casa teva és la meva
i que la nostra complicitat no la trobaré mai en una altra persona. Sempre
t'estimaré com mai he estimat a una amiga i
si alguna vegada necessites alguna cosa de mi sempre em tindràs aquí, com
sempre has estat tu per mi.
_____________________________________________
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada