Crying girl
Paraules mai dites
Ainhoa Godoy
Cada matí, Barcelona m’acull amb els seus sons familiars: el trànsit frenètic, les converses matineres, el murmuri constant de la ciutat. És aquí on vaig començar a ser jo mateixa, Ada Gatti.
Vaig néixer a San Remo, un petit poble de la costa italiana. De petita, el mar era el meu refugi silenciós. Va ser allà, amb la mirada perduda en l'horitzó, on vaig començar a imaginar històries, mons on la realitat s'escapava de la meva rutina. Així va néixer el meu desig d'escriure. Però els meus pares mai van entendre aquella passió.
Per a ells, l'escriptura no era més que una distracció, no un futur. Volien que triés una carrera amb més estabilitat, més seguretat. "Ser escriptora no et portarà a res", em deien constantment. Als 18 anys, tot i els seus advertiments, vaig decidir marxar. Barcelona es convertiria en la meva nova llar, el lloc on, creia, podria fer realitat els meus somnis.
Els primers anys van ser durs. Barcelona, amb la seva bellesa vibrant, també em recordava la solitud. Els meus pares mai em trucaven. Cada dia treballava en cafeteries per sobreviure, i durant les nits, escrivia amb una barreja de por i esperança. Vaig dubtar moltes vegades del que feia, pensant si realment aquell era el camí correcte. Però no vaig cedir, ni tan sols en els moments de major incertesa.
Ara, amb 26 anys, em sento més forta, més independent. Tot i que no he aconseguit el gran èxit com a escriptora, he celebrat petits triomfs que em recorden que estic avançant. Però, en el fons, sempre hi ha hagut un buit: la relació amb els meus pares. Durant vuit anys no vaig saber res d’ells. Cap trucada, cap paraula de suport. El silenci va ser la resposta a la meva decisió de seguir els meus somnis.
Aquell matí, el telèfon va sonar. Un número desconegut, però amb una familiaritat que em va fer estremir. El meu cor va començar a accelerar-se mentre dubtava si contestar.
—Ada… —la veu greu a l’altra banda era inconfusible.
—Pare… —vaig respondre, la veu trencada, com si l’aire s'hagués congelat al meu voltant.
El silenci que va seguir va ser pesant, gairebé tangible. Semblava que cap dels dos sabia com continuar aquella conversa.
—Volem que tornis a casa —va dir finalment, amb una barreja de remordiment i melancolia—. La teva mare i jo… et trobem a faltar.
Les llàgrimes van començar a brotar sense que pogués controlar-les. Vaig esperar tant de temps aquesta trucada, però ara que havia arribat, els anys de dolor i solitud van tornar amb una força inesperada.
—Per què ara? —vaig preguntar, amb la veu tremolosa i els ulls plens de llàgrimes.
—Sé que hem comès errors. Jo he comès errors. Però vull que tornis. Aquesta és casa teva, sempre ho ha estat.
Les llàgrimes, contingudes durant tants anys, van fluir sense parar. Plorava per les paraules mai dites, pels moments en què havia necessitat el seu suport i no el vaig tenir, pel pes de la soledat que vaig haver de suportar sola. Però també plorava perquè, malgrat tot, una part de mi encara desitjava tornar.
Records
Lucía Ayuso
Molts records. Molts dolents, però també de bons. Els passejos donats per les rambles agafats de la mà i rient, fent bromes.
Anys després, va tornar a casa seva i es va asseure al sofà, feia molt de temps que no tornava a Barcelona. Era un lloc que ella tindria al cor per sempre, però no es va atrevir a tornar després de tants anys que havien passat. Va mirar al voltant i els records van tornar a la seva ment. La taula on s’asseien mentre estudiaven junts, per exemple. Es va aixecar, va anar a l’habitació que compartien i el cor se li va aturar per un moment, els seus llibres. Va apropar-se i va agafar-ne un. El va recordar al llit, que ja no podia moure’s, sempre llegint i aquell va ser l’últim que va llegir, un clàssic, ell sempre llegia clàssics. Va abraçar el llibre contra el seu pit i es va estirar al llit, al lloc on ell dormia. El seu somriure, la llum dels seus ulls, les seves bromes… Totes van desaparèixer quan la terrible malaltia se’l va emportar i l’únic que li va deixar a ella van ser els records i els llibres. Es va portar la mà a la cara i es va trobar amb unes llàgrimes contingudes. Va tancar els ulls i va deixar que el rierol que li sortia pels ulls fluís.
ENTRE LLÀGRIMES I GENT
Lucía Guardiola
L'Alícia caminava ràpidament pels carrers de Barcelona, esquivant a la gent que omplia les voreres. Feia dies que tot li semblava estrany, com si el món continués sense ella. Els llums brillants, el soroll dels vehicles i les converses animades, tot li era com un soroll de fons que no la pertanyia. El fred caracteritzador de la tardor li fregava la pell, i la brisa fresca li feia recordar moments més feliços. Però el que realment la feia patir era el pes que portava a dins seu, una sensació de buit i tristesa que l'acompanyava a cada pas.
Va passar per davant d'una botiga d'art i, sense saber per què, va sentir la necessitat de mirar dins i entrar. Va veure un quadre que la va deixar parada i sense paraules. Una dona plorant amb els ulls plens de llàgrimes, com si ja no pogués més. Aquella imatge la va impactar i deixar paralitzada, perquè s'hi va veure reflectida, en aquell quadre. Era com si algú hagués pintat la tristesa que ella no sabia com expressar.
Amb els pensaments perduts i esvalotats, va seure en un banc, deixant que les llàgrimes li sortissin sense poder controlar-les. Enmig de la gent que continuava caminant, ella se sentia més sola que mai, i això que estava envoltada de gent en plena Barcelona. Tot al seu voltant es movia, però dins seu només hi havia silenci i buidor, un mar ple d'angoixa que semblava no tenir fi.
_______________________________________________________________________________
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada